La Mètrica de L'originalitat — part II
Tornem amb una segona part de la conversa sobre la generació d'imatges amb intel·ligència artificial. Concretament, aprofundim en com educar les noves generacions sobre la veracitat del contingut generat per aquests productes.
Aquesta vegada, la situació és ben curiosa perquè tot apunta que la piràmide del coneixement s’ha invertit. Puix que en temps passats, la canalla solia recórrer al progenitor en la cerca de saviesa i experiència. Però avui dia, tota aquesta revolució digital ha agafat, fins i tot, a aquestes velles generacions a contrapeu.
Tot el jovent nascut en l’última dècada — coneguts també com a generació Alpha — han crescut en un món eminentment digital. On el contingut generat per algoritmes d’intel·ligència artificial no és una anècdota, sinó una capa omnipresent que impregna la nostra realitat. Per ells, realitat no són només arbres i carrers. També contingut d’un esdeveniment fictici curosament col·locat al bell mig de la seva experiència digital.
Una realitat que ha vingut per quedar-se. Una realitat, però, que ha vingut tan de pressa que no ha donat espai als progenitors per fer entendre a la canalla que, aquella pseudorealitat autogenerada, no forma part del món dels àtoms, sinó dels 1s i 0s.
Per exemple, anys enrere vam inventar el foc. Amb la gran diferència, però, que llavors podíem recórrer amb èxit als experts per saber si aquell giny ens cremaria. En canvi, avui hem inventat la intel·ligència artificial i no tenim a qui recórrer per determinar la veracitat d’una conversa entre Joe Rogan i Steve Jobs.
As soon as it works, no one calls it AI any more.
—— John McCarthy
I no oblidem que aquesta és només la versió preliminar d’aquesta tecnologia. La joguina que ha sortit a les notícies. L’afer es magnifica quan — tal com preveia John McCarthy, un dels pares de la disciplina — en tan bon punt la tecnologia funcioni, mai més ningú es referirà a ella com intel·ligència artificial. Passarà silenciosament al segon pla; a formar part del que denominarem el nou normal; on aquesta pseudorealitat ja no serà distingible.
Arribats aquest punt, en funció de la gravetat dels efectes de segon ordre que tot plegat pugui tenir, no ens hauria de sorprendre veure regulació governamental. Una situació a l’estil GDPR o les marques d’aigua en contingut publicitari amb les que ja tots som familiars.
Una idea que a tots ens sona intervencionista i que atempta contra la innovació. Doncs proposar la mà legislativa com a solució a un problema que encara no tenim no és atractiu. Però assegut en aquesta cadira i jutjant pels esdeveniments passats, no se m’acut una sortida millor per posar anticipar una realitat que inevitablement arribarà.