En Resum, Silicon Valley Bank

El resum següent és un acompanyament de l’episodi, llistant, resumint i, si cal, aprofundint en cada bloc temàtic del que parlem. T’ajudarà a fer mès amè l’episodi i entendre alguns dels conceptes més tècnics amb els quals podries no ser familiar.

Avisos i curiositats

1. Aquesta és una història que canvia cada minut que passa. Doncs tota notícia esdevé obsoleta el mateix moment de la seva publicació. En aquest cas, les notes a continuació recullen només els esdeveniments previs al 15 de Març. Per tant, no ens fem “responsables” de que nous fets entrin en contradicció amb els comentaris esmentats en l’article.
2. Com que aquesta és la mateixa setmana que Microsoft ha anunciat GPT-4 hem fet un experiment. De la mà d’aquest resum escrit “a l’antiga” — el que també es coneix com “del nostre puny i lletra” o “de la manera que ho hem fet des que s’inventà la mecanografia” — hem generat també un altre resum més curt “a la futura”.

Resum “a la futura”

1. Hem generat una transcripció del arxiu d’àudio amb Whisper.
2. Hem agafat aquest text i li hem demanat a ChatGPT que ens generi un resum de la transcripció — també generada per intel·ligència artificial.
3. Per comparar i jutjar quin és millor, trobaràs el resultat al final de la versió escrita “a l’antiga”.

Ara si, dit això, ja podem començar.

El context

• El passat 10 de març, després d’anunciar la venda forçada d’una part de la seva cartera d’obligacions a llarg termini i la impossibilitat de fer front a les retirades de fons dels seus clients, el Silicon Valley Bank va col·lapsar. Per cert, si això us sona a xinès, seguiu llegint, tot tindrà sentit en un parell de paràgrafs.
• Malgrat que la crisi va esclatar tot d’una la setmana passada, la causa subjacent de tot plegat es va anar gestant en els últims anys i era coneguda des de fa mesos.
  • La causa és l’extrema exposició del banc a un balanç ple d’actius de baix interès a llarg termini.
  • L’activador de la fallida va ser el que es coneix com un “bank run” o una massiva retirada de diners per part dels clients, diners amb els quals el banc havia comprat aquests actius.
  • El catalitzador de tot plegat: Internet.
• Els clients de SVB no eren particulars ni grans empreses, sinó més aviat startups.
  • Per a aquestes, el col·lapse de SVB significa la impossibilitat de dur a terme l’operativa diària de qualsevol empresa, ja sigui per pagar nòmines, proveïdors o disposar de crèdit.
  • Malgrat que això canviarà en els propers paràgrafs, per a elles, el límit de 250.000 dòlars que la FED garanteix a tots els dipòsits tampoc els seria suficient. La majoria d’elles tenien dipòsits per sobre d’aquest llindar, ja que l’operativa diària d’una empresa generalment requereix més capital.

La història

• Tot comença a gestar-se a partir dels volts del 2017 amb un quadre macroeconòmic caracteritzat per una enorme quantitat de diners “gratuïts” en circulació, propiciat per una continuada política monetària de tipus zero, fins i tot negatius, i la creença que tot plegat “sempre” seguiria així.
• Els fons de capital risc, amb gran quantitat de liquiditat en cartera, comencen a “regar” l’espai tecnològic, donant lloc als “unicorns”, rondes de finançament impossibles i valoracions milionàries sense precedents.
• Com qualsevol persona carregada de bitllets, els nous “unicorns”, armats de capital líquid, havien de dipositar aquests diners en algun lloc. Casualment, aquest lloc va ser el SVB, el banc “creat” especialment per a ells.
• Com dèiem, ja es va anunciar fa mesos que el banc estava exposat a “aguantar” aquestes obligacions a llarg termini. No obstant, com que la regulació bancària permetia que aquests actius no actualitzessin el seu valor en el balanç, les alarmes no havien de saltar a menys que molta gent volgués treure els diners de cop, cosa que ha passat.

Rendiment vs. viabilitat

• Pel que fa al paper, el banc no ha fet res “malament”. Ha fet el que sol fer un banc, el seu model de negoci, que no és altre que invertir els diners dels seus dipositaris (anotats al passiu del balanç del banc) i generar-ne rendiment.
  • Els SVB els va invertir en lletres i deute del tresor Americà a llarg termini. A més llarg termini, més gran és el teu compromís amb l’obligació, més gran és el risc, i per tant més alt és el tipus que ofereixen. Com que en aquells moments els tipus d’interès eren quasi zero, només els bons a molt llarg termini oferien un rendiment per a ells acceptable.
• Aquest tipus d’actius també tenen un mercat secundari, és a dir, es poden comprar i vendre en qualsevol moment. Si els tipus no canvien, el seu preu generalment no fluctua gaire. Si els tipus canvien, el seu valor s’ajusta en funció de si el tipus que ara s’ofereix és més alt o més baix.
• En pujar bruscament els tipus, el mercat secundari per aquests títols cau en picat, ja que ara pots aconseguir un major rendiment directament amb el deute emès directament pels bancs centrals.
• Això no sol ser un risc sistèmic per a un banc, ja que a menys que molta gent volgués treure els diners de cop i el banc necessiti “liquidar” aquests actius, el banc simplement assumeix que les seves inversions tindran el rendiment previst al venciment. Un rendiment menor del que podria aconseguir ara, certament, però el que ja tenia projectat si més no.

El “bank run”

• Durant la setmana passada, un grup de “founders” i experts de Silicon Valley van anunciar que retiraven els diners i van aconsellar la resta del sector, que en cas d’estar exposat, fes el mateix.
• Per poder fer front a aquestes retirades, el banc anuncià Dimecres que venia, per tant assumia la pèrdua, de part d’aquesta cartera a llarg termini. Dijous cauria un cinquanta per cent al mercat. Divendres un seixanta.
• Tot plegat fa saltar totes les alarmes i es crea un efecte dominó. El que es coneix com un “bank run”.
• Aquest ha estat el primer “bank run” empès per les xarxes socials. Un món compulsiu, irracional, on les retirades es poden generar sense fricció, de forma remota, immediata i “en un sol click”; sense necessitat de personificar-se a la finestreta del banc.
• En un escenari com aquest el banc té dues opcions, cap d’elles té bon acabar:
  • Seguir liquidant actius per fer front als pagaments, assumint més pèrdues, seguir descapitalitzant-se fins que… bé, fins que tècnicament es produeix una insolvència.
  • Si algú encara està disposat a invertir, aixecar diners al mercat a una valoració “de broma” motivada per l’anterior.
  • Aturar les retirades de dipòsits, fent saltar encara més alarmes i estenent el pànic a encara més inversors que optaran per reclamar els seus dipòsits.
• Qualsevol de les tres, desembocarà en un rescat bancari que segurament pagarem “entre tots” o en una fallida que depenent de la dimensió del banc corre el risc de ser sistèmica, com el 2008.

Resum “a la futura”

Avui parlem del Silicon Valley Bank i del què ha passat. Aquest no és un episodi d’actualitat, jo crec que és més un episodi de punt de vista històric, perquè és extremadament interessant.

Estem davant d’un dels majors drames financers de l’època moderna, 100%, un especialment molt relacionat amb tecnologia perquè ens toca molt de prop. Si algú ha baixat de la parra o de la figuera i no sap de què estem parlant, el 16è banc en capitalització bancària als Estats Units, ha fet fallida i ha acabat per ser intervingut.

A partir del 2017, en un escenari de tipus zero, és a dir que el diners eren gratuïts, literalment, va haver-hi una estesa i una empastifada de pasta en el món del VC acollonant, es van regar les startups i el món tecnològic de diners d’una manera increïble en el període aquest de 2017-2020, abans del Covid.

Què fa una empresa d’aquest calibre? Els va portar a un banc. Particularment, els van dipositar en aquest Silicon Valley Bank, que és, si ets enginyer com l’Àlex, és de la caixa enginyer, si ets una startup, ets del Silicon Valley Bank. Era un banc que tenia aquest perfil de clients sobretot.

El negoci d’un banc és molt senzill. Té diners i aquests diners no estan al seu actiu, estan al seu passiu. Aquests diners han de fer alguna cosa, els han de posar a fer funcionar, a rentar d’alguna manera. Perquè si no, ens trobem, i sobretot això és important, és que no hi ha d’haver diners, cosa que no és el cas. El banc va fer el que tocava, però va anar al mercat financer i resulta que allà no s’ho donaven interessos perquè els interessos eren a tipus zero.

Aquest punt és molt important. Si havies comprat un bono a 10 anys que rendeix el 2%, ara ja no val això. Aquest actiu perd valor. Aquest punt és crític. Aquest banc estava ple de tickets d’aquests a 10 anys. Han pujat els tipus d’interès i aquest actiu ara no val un duro. Això no és un problema si no necessites el líquid. Si necessites el líquid i el vens, les pèrdues són enormes.

Això és el que es diu duration mismatch en el món anglosaxó. Tens actius però si no vens i pots esperar a venciment, no has d’acceptar la pèrdua en el balanç. Tot va sobre el pla que tenies o pots vendre. Aquesta situació també es pot donar al revés. Si haguessis comprat a tipus molt alts i els tipus baixessin, aquest bono valdria més ara.